LES ACTITUDS RELACIONALS (YAMAS Y.S.2.30) NO-VIOLÈNCIA (AHIMSA)

En el sûtra dos, del primer capítol dels Yoga-sûtra, Patañjali defineix el ioga com a: “l’aturada de l’activitat de la ment”, i per aconseguir-ho ens ha proposat diferents mètodes d’alguns dels quals ja n’hem parlat; però en el segon capítol ens proposa el mètode per excel•lència: l’ASTÂNGA-YOGA (Y.S.2.29)

L’ASTÂNGA-YOGA consta de vuit membres que abasten totes les dimensions de la persona, i que són: les actituds relacionals, les actituds personals, les postures, el control de la respiració, el replegament dels sentits, la concentració, la meditació i la contemplació.
La persona només és una i, per tant, aquesta divisió en vuit parts és totalment artificial, és similar a la divisió de la terra en meridians de longitud i paral•lels de latitud; però malgrat ser artificial, dividir la realitat en petites parts ens fa més fàcil l’esforç de conèixer-la, ja que ens permet focalitzar l’atenció en una part concreta.

En aquest capítol ens centrarem només en el primer aspecte dels vuit, les actituds relacionals, i concretament en la no-violència (ahimsa); però sempre tenint present que només és un aspecte i, per tant, també haurem d’ocupar-nos dels altres aspectes en un altre moment.

Quan comencem l’estudi de qualsevol cosa, el primer que cal fer és definir un marc de treball, acotar l’estudi dins d’uns paràmetres concrets, paràmetres que ens permetran mesurar l’evolució de la realitat que estem estudiant. Així, tots podrem entendre que fa fred o calor si diem “x” graus de temperatura; o podrem valorar la gravetat d’un terratrèmol segon els graus de l'escala sismològica de Richter.

Segons l’aspecte de la realitat que vulguem estudiar utilitzarem uns paràmetres o uns altres. Per exemple, per saber si l’economia d’un país va bé o malament, ens fixarem en l’evolució del producte interior brut (PIB). D’aquesta manera, Patañjali, per mesurar les actituds relacionals, estableix cinc paràmetres que són: no-violència, veracitat, no robar, continència o moderació i no cobdícia (yamâh Y.S.2.30).

Comencem per la no-violència (ahimsa) .L’absència total de violència és el punt zero de l’eix de coordenades i, conegut el punt zero, podem mesurar on som nosaltres. Evidentment matar a algú és un nivell molt alt de violència, però hi ha una violència molt més subtil, de nivells molt més baixos; com menysprear a una persona per què fa una feina que considerem menys qualificada, o per què té menys diners; violència també és conduir a gran velocitat perquè tinc pressa, sense mirar si faig maniobres sobtades que poden provocar algun accident; violència és no pagar un sou just als treballadors que em fan una feina, només per poder obtenir més benefici; violència és colar-me a la cua del supermercat, fent que la gent de darrere hagi d’esperar més estona de la que els pertocaria; la violència es refereix, en definitiva, a totes les accions que fem en contra dels altres, menystenint-los, o simplement sense tenir-los en compte.

Quan ens mesurem en aquesta escala de la no-violència, pot ser que ens sentim prou contents, ja que considerem que el nostre grau de violència és molt baix, i potser ja en tenim prou, però Patañjali quan descriu l’escala, la defineix tota i per ell el grau òptim és el de violència zero. I això vol dir que no exercirem cap classe de violència en cap lloc, ni circumstància o moment (Y.S. 2.31)

I per què tanta exigència? Doncs perquè la ment humana sembla que segueix unes lleis universals, i així com l’aigua quan arriba als zero graus canvia d’estat i passa de líquida a sòlida, també la ment humana quan arriba a l’estat de violència zero canvia d’estat, i qualsevol forma d’hostilitat desapareix en presència d’aquell que la seva ment és totalment no-violenta( Y.S. 2.35).

I què podem fer si volem millorar en aquesta escala, si volem ser menys violents? En primer lloc cal mirar-nos sincerament i mesurar on som en relació amb aquesta escala, i en segon lloc, prendre un compromís amb nosaltres mateixos (Y.S.2.31) per deixar de fer alguna de les coses que fem que, segons aquest paràmetre, considerem que és algun tipus de violència cap als altres. Això farà que ens apropem una mica més a l’estat de no-violència i per tant que la nostra vida estigui més en pau.

Però no serveix deixar de fer alguna vegada allò que hàgim triat, i al cap del temps oblidar-nos del tema. Perquè el canvi sigui efectiu cal que el compromís el mantinguem en tot lloc, i en qualsevol circumstància o moment, i ja que això és molt exigent, cal que anem de mica en mica, que ens comprometem a fer petits canvis que siguem capaços d’assolir i, un cop assolit un canvi, afrontar-ne un altre i d’aquesta manera anar baixant l’escala.

Com podeu veure el camí pot ser llarg, però no cal defallir, i com diu un proverbi, “per anar molt lluny el que cal fer és un pas darrera l’altre.

Jordi Nogué

EL KRIYÂ-YOGA (Y.S.2.1 I Y.S.2.2)

Jeff Foster en la introducció del seu llibre “Más allá del Despertar” diu: "El missatge d'aquest llibre és tan senzill, tan evident i tan present, que la nostra ment mai podrà assolir-lo. Aquest missatge afirma simplement que no hi ha res a "aconseguir" ... "Patañjali, molts segles abans, en els Yoga-sûtra, ens dóna el mateix missatge.
Si no hi ha res a assolir, vol dir que l’únic que hem de fer és deixar-nos anar, deixar-nos portar, abandonar-nos, confiar en el futur i actuar segons les circumstàncies de cada moment. Però la nostra ment té por i vol saber què ens ofereix el futur, vol anticipar-se, i per això fa plans, estableix objectius i s’esforça per assolir-los.

Patañjali en el primer capítol dels Yoga-sûtra ,ens diu que el camí per a transcendir la ment, o el que és el mateix, per assolir l’estat de ioga, és la pràctica i el deseiximent (abhyâsa – vairâgya,Y.S. 1.12) o dit d’una altra manera actuar i abandonar-nos als fruits de l’acció.

Però per abandonar-nos necessitem confiança, una confiança que anirem assolint a mesura que anem coneixent qui som i com funcionem a través de la ment. Per això Patañjali en el segon capítol anirà oferint-nos diferents eines per descobrir pas a pas el funcionament de la ment, i la primera proposta que fa és el KRIYÂ-YOGA.

KRIYÂ vol dir acció, activitat, per tant KRIYÂ-YOGA és el ioga de l’acció; però no una acció qualsevol ni feta de qualsevol manera. L’acció, entesa com a una pràctica de ioga, com una meditació, una pregària, una ascesi personal. Accions que introduïm en la nostra vida perquè ens aportin coneixement de nosaltres mateixos, un coneixement que ens ha de guiar cap a una actitud d’abandó. L’ascesi, el coneixement d’un mateix i l’abandó constitueixen el ioga de l’acció o KRIYÂ-YOGA (Y.S.2.1).

Acció vol dir fer coses, coses que fem amb el nostre cos i controlades per la nostra ment, per tant estudiant el nostre cos i les nostres accions podem arribar a conèixer el contingut mental que hi ha darrere de cada acció.

I si bé és cert que qualsevol cosa que fem posa en evidència el funcionament de la nostra ment, és molt difícil, almenys al principi, estar prou presents per a fer alguna cosa i a la vegada poder observar com la fem. Per això cal dedicar un temps de la nostra activitat diària a entrenar-nos a observar, i és per fer aquest entrenament que farem la pràctica de ioga, la meditació, la pregària... i d’aquesta manera, amb el temps, serem capaços d’estar presents en tot allò que fem durant el dia.

Per observar com actuem i aprendre a conèixer la nostra ment cal saber què mirar i com mirar, per això, al principi, necessitem la guia d’un mestre que amb el seu ensenyament ens faci veure com hem de fer i mirar la pràcticai, si pot ser un ensenyament individualitzat, encara millor. També ens caldrà estudiar els textos adients per entendre el funcionament de la ment, i serà una bona ajuda poder compartir experiències amb altres companys. En definitiva estudiarem tot allò que ens ajudi a obtenir la informació necessària de la nostra pràctica per tal de conèixer la nostra ment i poder assolir un millor coneixement de nosaltres mateixos.

Aquest procés d’experimentar-nos a nosaltres mateixos, de conèixer-nos millor, ens ha d’ajudar a descobrir que nosaltres no som allò que fem, ni som la ment que fa allò que fem, sinó que darrere la ment hi ha un testimoni, que no està afectat per res del que fem.

Prendre consciència d’aquest fet ens porta a donar menys importància a tot el que fem, a allò que ens passa,a tot el que els altres ens fan ... Ens ajuda a prendre distància del dia a dia, a desenganxar-nos dels resultats de les nostres accions i a no estar tan pendents de les accions dels altres. En definitiva que cada vegada tingui menys importància allò que fem i prengui més importància allò que som (Y.S. 2.2)

En la mesura que anem descobrint allò que som, que ens anem abandonant més i més a això que realment som i que la ment es vagi tornant només un instrument al seu servei per poder dur a terme les accions necessàries en cada moment, ens estarem apropant a l’estat en què el “testimoni” s’estableix en la seva pròpia forma (Y.S. 1.3)

Però això tan senzill, és molt difícil d’acceptar i assolir per la nostra ment; per això hem de practicar i estudiar fins a aconseguir-nos convèncer a nosaltres mateixos que som el que sempre hem estat. Per tant, practiquem i practiquem fins a aconseguir la confiança suficient per abandonar-nos a allò que sempre hem estat.

Jordi Nogué

LA FE (Y.S.1.23 a 1,29)

Hi ha persones que des de ben petites tenen molt clar el que volen de la vida, es preparen per a una tasca concreta que donarà sentit a tot el que fan, prenen un compromís i dediquen tots els seus esforços en la mateixa direcció. Sovint són persones que han nascut amb un do especial i acabaran essent uns prodigis, com per exemple Mozart, Einstein, Gandhi, i tants d'altres més anònims. Patañjali ens diu que hi ha persones que ja neixen amb unes qualitats extraordinàries innates (Y.S. 1. 19).


Hi ha altres persones que troben la força necessària per afrontar les vicissituds de la vida en la devoció que senten per alguna Divinitat. Són persones que creuen en un Força Espiritual Superior i confien i s'abandonen a Ella. Són persones que posseeixen una actitud interior de gratitud, humilitat, confiança, reverència i abandó cap aquesta Divinitat; actitud que acompanya totes les seves accions. Cultivar la devoció cap al Senyor (Ishvara), per tots aquells a qui això sigui possible, és el millor dels camins per arribar a la pau del ioga, segons Patañjali (Y.S. 1.23).


Per tota la resta de persones, per aquelles que no han nascut amb unes habilitats extraordinàries, o que la devoció cap a una Divinitat no és prou forta per sostenir-les, o simplement no existeix, per totes aquestes persones Patañjali diu que no han de creure que no poden fer res, sinó que el seu camí demana potenciar el que ells tenen realment. Tenen una petita i confusa intuïció, a vegades ni tan sols reconeguda i, menys encara confessada, que la seva vida podria ser millor, encara que no saben ni com ni de quina manera. Aquesta petita intuïció és la FE i és el que han de fer créixer fins a convertir-la en el seu suport (Y.S. 1.20).

Segons el diccionari, la FE és el convenciment íntim, sense necessitat de basar-se en la raó o l'experiència, que alguna cosa és eficaç, és veritable o es realitzarà. La FE és aquella veu que ve del més fons del nostre ésser, i que ens guia cap a l’autèntic sentit de la nostra vida. La FE està en l’origen d’aquell convenciment que tenim en el fons, i de vegades molt en el fons, de saber si el que estem fent és allò que veritablement ens convé.


Però aquest convenciment i aquesta força que ve del fons del nostre ésser, està velada o tapada per una capa formada per les impressions de l’experiència del dia a dia, per la nostra raó, basada en el coneixement intel•lectual, i sostingut per la nostra memòria; per això segons el gruix d’aquesta capa superficial, la percepció dela nostra FE pot ser molt feble, i fins i tot nul•la.


La FE, com diu la dita, “és capaç de moure muntanyes”, ja que és una força que no ve de nosaltres sinó que ve de la Font (Purusha); però hem de ser capaços de sentir-la, de notar-la. És per això que evolucionem més de pressa o més a poc a poc en funció del grau de FE que siguem capaços de notar o de sentir (Y.S. 1.21).

I és per aquest motiu que el sentit de la nostra pràctica ha de ser mirar cap a dins nostre, aprendre a escoltar, a mirar, per travessar aquesta capa superficial i poder connectar amb la nostra FE, amb aquesta força que ens impulsa i que ens guia. En la mesura que siguem capaços de connectar-hi, serem capaços de trobar sentit a la nostra vida i de tenir la força suficient per dur-la a terme.


Us animo a tots a seguir practicant, a buscar la vostra FE, perquè sigui veritablement el vostre suport i la vostra guia.


Ànims i endavant

Jordi Nogué