En el sûtra dos, del primer capítol dels Yoga-sûtra, Patañjali defineix el ioga com a: “l’aturada de l’activitat de la ment”, i per aconseguir-ho ens ha proposat diferents mètodes d’alguns dels quals ja n’hem parlat; però en el segon capítol ens proposa el mètode per excel•lència: l’ASTÂNGA-YOGA (Y.S.2.29)
L’ASTÂNGA-YOGA consta de vuit membres que abasten totes les dimensions de la persona, i que són: les actituds relacionals, les actituds personals, les postures, el control de la respiració, el replegament dels sentits, la concentració, la meditació i la contemplació.
La persona només és una i, per tant, aquesta divisió en vuit parts és totalment artificial, és similar a la divisió de la terra en meridians de longitud i paral•lels de latitud; però malgrat ser artificial, dividir la realitat en petites parts ens fa més fàcil l’esforç de conèixer-la, ja que ens permet focalitzar l’atenció en una part concreta.
En aquest capítol ens centrarem només en el primer aspecte dels vuit, les actituds relacionals, i concretament en la no-violència (ahimsa); però sempre tenint present que només és un aspecte i, per tant, també haurem d’ocupar-nos dels altres aspectes en un altre moment.
Quan comencem l’estudi de qualsevol cosa, el primer que cal fer és definir un marc de treball, acotar l’estudi dins d’uns paràmetres concrets, paràmetres que ens permetran mesurar l’evolució de la realitat que estem estudiant. Així, tots podrem entendre que fa fred o calor si diem “x” graus de temperatura; o podrem valorar la gravetat d’un terratrèmol segon els graus de l'escala sismològica de Richter.
L’ASTÂNGA-YOGA consta de vuit membres que abasten totes les dimensions de la persona, i que són: les actituds relacionals, les actituds personals, les postures, el control de la respiració, el replegament dels sentits, la concentració, la meditació i la contemplació.
La persona només és una i, per tant, aquesta divisió en vuit parts és totalment artificial, és similar a la divisió de la terra en meridians de longitud i paral•lels de latitud; però malgrat ser artificial, dividir la realitat en petites parts ens fa més fàcil l’esforç de conèixer-la, ja que ens permet focalitzar l’atenció en una part concreta.
En aquest capítol ens centrarem només en el primer aspecte dels vuit, les actituds relacionals, i concretament en la no-violència (ahimsa); però sempre tenint present que només és un aspecte i, per tant, també haurem d’ocupar-nos dels altres aspectes en un altre moment.
Quan comencem l’estudi de qualsevol cosa, el primer que cal fer és definir un marc de treball, acotar l’estudi dins d’uns paràmetres concrets, paràmetres que ens permetran mesurar l’evolució de la realitat que estem estudiant. Així, tots podrem entendre que fa fred o calor si diem “x” graus de temperatura; o podrem valorar la gravetat d’un terratrèmol segon els graus de l'escala sismològica de Richter.
Segons l’aspecte de la realitat que vulguem estudiar utilitzarem uns paràmetres o uns altres. Per exemple, per saber si l’economia d’un país va bé o malament, ens fixarem en l’evolució del producte interior brut (PIB). D’aquesta manera, Patañjali, per mesurar les actituds relacionals, estableix cinc paràmetres que són: no-violència, veracitat, no robar, continència o moderació i no cobdícia (yamâh Y.S.2.30).
Comencem per la no-violència (ahimsa) .L’absència total de violència és el punt zero de l’eix de coordenades i, conegut el punt zero, podem mesurar on som nosaltres. Evidentment matar a algú és un nivell molt alt de violència, però hi ha una violència molt més subtil, de nivells molt més baixos; com menysprear a una persona per què fa una feina que considerem menys qualificada, o per què té menys diners; violència també és conduir a gran velocitat perquè tinc pressa, sense mirar si faig maniobres sobtades que poden provocar algun accident; violència és no pagar un sou just als treballadors que em fan una feina, només per poder obtenir més benefici; violència és colar-me a la cua del supermercat, fent que la gent de darrere hagi d’esperar més estona de la que els pertocaria; la violència es refereix, en definitiva, a totes les accions que fem en contra dels altres, menystenint-los, o simplement sense tenir-los en compte.
Quan ens mesurem en aquesta escala de la no-violència, pot ser que ens sentim prou contents, ja que considerem que el nostre grau de violència és molt baix, i potser ja en tenim prou, però Patañjali quan descriu l’escala, la defineix tota i per ell el grau òptim és el de violència zero. I això vol dir que no exercirem cap classe de violència en cap lloc, ni circumstància o moment (Y.S. 2.31)
Comencem per la no-violència (ahimsa) .L’absència total de violència és el punt zero de l’eix de coordenades i, conegut el punt zero, podem mesurar on som nosaltres. Evidentment matar a algú és un nivell molt alt de violència, però hi ha una violència molt més subtil, de nivells molt més baixos; com menysprear a una persona per què fa una feina que considerem menys qualificada, o per què té menys diners; violència també és conduir a gran velocitat perquè tinc pressa, sense mirar si faig maniobres sobtades que poden provocar algun accident; violència és no pagar un sou just als treballadors que em fan una feina, només per poder obtenir més benefici; violència és colar-me a la cua del supermercat, fent que la gent de darrere hagi d’esperar més estona de la que els pertocaria; la violència es refereix, en definitiva, a totes les accions que fem en contra dels altres, menystenint-los, o simplement sense tenir-los en compte.
Quan ens mesurem en aquesta escala de la no-violència, pot ser que ens sentim prou contents, ja que considerem que el nostre grau de violència és molt baix, i potser ja en tenim prou, però Patañjali quan descriu l’escala, la defineix tota i per ell el grau òptim és el de violència zero. I això vol dir que no exercirem cap classe de violència en cap lloc, ni circumstància o moment (Y.S. 2.31)
I per què tanta exigència? Doncs perquè la ment humana sembla que segueix unes lleis universals, i així com l’aigua quan arriba als zero graus canvia d’estat i passa de líquida a sòlida, també la ment humana quan arriba a l’estat de violència zero canvia d’estat, i qualsevol forma d’hostilitat desapareix en presència d’aquell que la seva ment és totalment no-violenta( Y.S. 2.35).
I què podem fer si volem millorar en aquesta escala, si volem ser menys violents? En primer lloc cal mirar-nos sincerament i mesurar on som en relació amb aquesta escala, i en segon lloc, prendre un compromís amb nosaltres mateixos (Y.S.2.31) per deixar de fer alguna de les coses que fem que, segons aquest paràmetre, considerem que és algun tipus de violència cap als altres. Això farà que ens apropem una mica més a l’estat de no-violència i per tant que la nostra vida estigui més en pau.
Però no serveix deixar de fer alguna vegada allò que hàgim triat, i al cap del temps oblidar-nos del tema. Perquè el canvi sigui efectiu cal que el compromís el mantinguem en tot lloc, i en qualsevol circumstància o moment, i ja que això és molt exigent, cal que anem de mica en mica, que ens comprometem a fer petits canvis que siguem capaços d’assolir i, un cop assolit un canvi, afrontar-ne un altre i d’aquesta manera anar baixant l’escala.
Com podeu veure el camí pot ser llarg, però no cal defallir, i com diu un proverbi, “per anar molt lluny el que cal fer és un pas darrera l’altre.
I què podem fer si volem millorar en aquesta escala, si volem ser menys violents? En primer lloc cal mirar-nos sincerament i mesurar on som en relació amb aquesta escala, i en segon lloc, prendre un compromís amb nosaltres mateixos (Y.S.2.31) per deixar de fer alguna de les coses que fem que, segons aquest paràmetre, considerem que és algun tipus de violència cap als altres. Això farà que ens apropem una mica més a l’estat de no-violència i per tant que la nostra vida estigui més en pau.
Però no serveix deixar de fer alguna vegada allò que hàgim triat, i al cap del temps oblidar-nos del tema. Perquè el canvi sigui efectiu cal que el compromís el mantinguem en tot lloc, i en qualsevol circumstància o moment, i ja que això és molt exigent, cal que anem de mica en mica, que ens comprometem a fer petits canvis que siguem capaços d’assolir i, un cop assolit un canvi, afrontar-ne un altre i d’aquesta manera anar baixant l’escala.
Com podeu veure el camí pot ser llarg, però no cal defallir, i com diu un proverbi, “per anar molt lluny el que cal fer és un pas darrera l’altre.
Jordi Nogué
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada